Els Països Catalans han concentrat el 41% dels concursos de creditors de l’Estat espanyol, durant el 2009

L’espectacular increment de l’atur està sent una de les conseqüències més nefastes d’una crisi que està pagant especialment la classe treballadora, amb major duresa als Països Catalans. Aquesta xacra té molts rostres i es plasma amb totes les fórmules possibles, des dels acomiadaments individuals, fins les pressions patronals per forçar a renunciar a la feina o els expedients de regulació d’ocupació. I el cas dels concursos de creditors no en són una excepció, amb les dificultats afegides que comporten.

D’aquesta manera, segons un estudi de PricewaterhouseCoopers amb dades publicades al BOE, els Països Catalans concentren un 41% dels concursos de creditors que van tenir lloc a l’Estat espanyol, durant el 2009 (quan tan sols representen prop d’un 30% de la població ocupada de l’estat). Igualment, el nombre de concursos de creditors al nostre país de l’any passat s’ha doblat respecte el del 2008, mentre que és 4,4 vegades superior a la xifra del 2007.

En el requadre de la imatge es poden observar les dades concretes, per províncies i territoris (d’esquerra a dreta, el nombre total de concursos, l’increment respecte el 2008 i el 2007 i el percentatge de concursos que representen respecte el total de l’Estat espanyol)

A banda, aquest estudi també assenyala les empreses més afectades per aquests tancaments, malgrat que no diferencia les dades a nivell català. En tot cas, i suposant que no es variés excessivament respecte la tònica estatal, es pot observar com cada cop més empreses mitjanes es declaren en fallida (respecte les grans empreses) i que disminueix el pes relatiu de les lligades als sectors de la construcció respecte aquelles dels sectors industrial i de serveis, confirmant que la crisi cada cop afecta un varem més ampli d’empreses i sectors productius.

D’aquesta manera, cal que les classes treballadores i els Països Catalans deixin de ser els principals afectats d’una situació que no han provocat. Cal que s’emprin les eines necessàries per tal de canviar un model socioeconòmic condemnat al fracàs i garantir els recursos i competències que serveixin per construir un marc laboral propi que defensi el teixit productiu i l’ocupació de qualitat.