Pensar en verd

Visc en una zona privilegiada de Barcelona, el barri d'Horta, antic poble agrícola absorbit per l'expansió de la ciutat. Tenim al veïnat -sota secret i jurament- carrerons, horts i masies amagades de les urpes dels plans urbanístics que mai s'haurien d'haver aprovat. D'altres iniciatives es mantenen visibles a contracorrent, en una autèntica resistència veïnal, com la casa ocupada de Can Masdeu. Una antiga leproseria a redós de la serra de Collserola, límit natural de Barcelona, que obviament en desús, han sabut habilitar -un grup de 25 persones-, dignificar i col.lectivitzar. A més de ser la seva llar, la casa s'obre al barri per a tots els esdeveniments que se'ls demana, ofereix moltes activitats lúdiques i destaca -per damunt de tot- la posada en marxa d'uns horts comunitaris magnífics. La parcel.la més gran abasteix als habitants de la casa. D'altres 30 més reduïdes, les van utilitzant els veïns i veïnes. Per a elles i ells, per descomptat, recuperar el plaer del contacte amb la terra i fer-ho al costat d'altres persones, és molt més que una pràctica saludable.

Experiències com aquesta es promouen a moltes ciutats i d'altres sorgeixen per pura necessitat. La crisi en el món rural deriva moltes persones cap a les grans urbs, i sobreviuen gràcies a horts que es conreen en solars abandonats, en el pati de la casa o al mateix marge del carrer.  Un  altre exemple és Detroit, on els horts comunitaris són una experiència que se suma a les moltes que allà -on Martín Luther King va dir per primera vegada "Tinc un somni aquesta tarda, que un dia aquí, a Detroit, els negres podran comprar o llogar una casa en qualsevol lloc que els seus diners puguin pagar i que podran aconseguir una feina"- fan d'aquesta ciutat, fracàs de la industrialització, una de les de més percentatge d'iniciatives populars  per a la construcció d'un futur alternatiu, just i més ecològic.

En els dissenys dels habitatges i en les polítiques urbanístiques pensar en verd, i pensar en agricultura, hauria de ser afavorit, però aquest és un dèficit evident. El cas extrem, és el d'una mançana d'un barri vell de Valladolid on, en el pati veïnal, l'alcaldia ha projectat un aparcament per a l'edifici interior -ex-col.legi públic- transformat en una espectacular "acadèmia de policia municipal".

I no només això. Mentre se silencia i oblida el veïnat, i les seves autèntiques prioritats o els seus somnis i iniciatives -com King- s'ha arribat a un acord  amb una de les empreses espanyoles líders en armament, INDRA (es dedica a fabricar sistemes electrònics de guerra per a tot tipus d'armaments i desenvolupa tecnologies de la informació amb aplicacions militars) per a equipar a la comissaria en qüestió, amb un moderníssim sistema de simulació de trets en tres dimensions. Com en el cinema, ja que permet tot tipus d'entrenaments, encara que -diuen els experts- en cap cas substituirà les proves amb trets reals. Que per aprendre a matar no n'hi ha prou amb jugar a "marcianos", sembla ser.

Entre Can Masdeu i els habitatges "XXV años de Paz" -així es diu el grup de cases de Valladolid- no puc deixar de pensar en el símbol antimilitarista dels anys 60 i 70: el casc militar del que naixia una flor.


Gustavo Duch Guillot. Autor del llibre ‘Lo que hay que tragar’
Article publicat a Integral (octubre 2010)