Vol sobre terra

Entre març de 1956 i setembre de 1957, sis avions Beechcraft RC-45 van sobrevolar tot el territori de l'estat espanyol. Anaven equipats amb càmeres fotogràfiques Fairch Fairchild T-11 de gran format i lents Metrogon de 6 polzades i uns negatius de 70 mm. Un equip de gran qualitat per a la fotografia aèria. Els avions, que sortien de Getafe, Lleó o Barcelona, ​​eren part de l'anomenat Projecte Espanyol, dut a terme pel servei cartogràfic de l'exèrcit dels EUA amb finalitats militars que, com ja havien fet a Itàlia, formava part de la seva estratègia contra el comunisme. Aquests 60.000 fotogrames presos a uns 5.000 metres d'altitud han estat poc coneguts fins al 2011 quan van ser digitalitzats i són la base ORTOFOTOGRÀFICA de moltes anàlisis. Com l'estudi que Annalisa Giocoli està fent, en el marc del Postgrau en Dinamització Local Agroecològica de la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​per respondre a una pregunta que des de fa anys ens estem plantejant. ¿Ciutats com Barcelona poden alimentar-se amb agricultura de proximitat?

L'estudi de Giocoli, en fase de perfeccionament, compara les dades dels mapes de cobertes del sòl del 1956 de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) amb els del 2009, els més actuals disponibles i elaborats pel CREAF. I mostra uns resultats significatius: mentre que el 1956 unes 24.700 hectàrees de tota la superfície de l'AMB eren cultius, en l'actualitat la xifra ha caigut a unes 5.700 ha, cosa que encaixa perfectament amb l'increment de sòl urbà, que en aquest mig segle ha passat d'un 15% del total de la superfície a un 48%. Però, ¿ja està? La conclusió final és que el que eren hortes, oliveres o vinyes ara són polígons industrials, equipaments, infraestructures o habitatges?

No. Jugant amb les fotografies, Giocoli resta a les antigues 24.700 hectàrees dedicades a l'agricultura, la superfície que actualment està urbanitzada i arriba a la conclusió que encara quedarien disponibles unes 11.300 hectàrees. Si com hem vist abans, 5.700 estan més o menys en producció, la conclusió és molt potent. En l'AMB tenim un potencial de 5.600 hectàrees de terres per posar a produir aliments en espais que ara són boscos o terres agràries abandonades.

I ¿5.600 hectàrees és molt o és poc? L'estudi de Annalisa Giocoli fa una segona comparació que ens permet concloure que si posem aquestes noves hectàrees de terres en producció no només tindríem la importantíssima possibilitat d'assegurar nous llocs de treball directes i indirectes en una economia relocalizada, sinó que equivaldria a la possibilitat de garantir aproximadament la meitat de totes les necessitats de fruita i hortalisses de la meitat de la població metropolitana, d'acord amb les estimacions realitzades per Josep Montasell i Sònia Callau en 2015. O bé, podríem arribar a la totalitat del que actualment es ven en els 38 mercats municipals de Barcelona, ​​més totes les necessitats de fruites i hortalisses dels centres educatius, més tot el que gestionen les 84 cooperatives de consum responsable existents actualment a la ciutat. I encara quedarien aliments frescos produïts localment que podrien arribar a altres espais de venda directa al consumidor llargament reivindicats pels moviments que defensem la sobirania alimentària, com ara l'ampliació del nombre de mercats camperols als carrers i places dels nostres barris.

És evident que aquestes xifres són genèriques i que cal afinar molt més, però són dades que haurien de funcionar tant per a interpel·lar-com per posar-nos en acció. De fet, en aquests mesos s'hauria d'aprovar al Parlament de Catalunya la llei del sòl d'ús agrari, una eina que cal actualitzar però que, al meu entendre, parteix amb una important carència. El desenvolupament d'aquest projecte està enfocat a ordenar i gestionar el sòl d'ús agrari de Catalunya, establir el seu règim jurídic i regular la intervenció pública en determinats supòsits. Però els mecanismes pensats per a la recuperació de finques agrícoles subexplotades són un procés molt complex que molt probablement conduirà a una no acció en la recuperació de terres abandonades. En canvi, el que caldria en aquests casos és una acció pública immediata que expropiés l'ús d'aquestes terres i el cedís a aquelles persones que vulguin dedicar-se a una feina tan necessari com poc valorat: tenir-ne cura per tenir cura de totes nosaltres.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article