Qui guanya en temps de pròrroga?

Vuit mesos després, seguim en temps de pròrroga. I el Partit Popular sembla sentir-se còmode. Segueix mantenint el control de la pilota, i de les polítiques, amb una majoria absoluta "en funcions" que li permet continuar aplicant les mateixes mesures de sempre. En total, com qui no vol la cosa, 1715 dies al Govern, i el que queda.

Un Partit Popular amb diverses targetes vermelles per corrupció, i amb el desgast de la crisi, però amb molt pocs expulsats del partit i amb una afició que malgrat els pesars li revalida en el poder. Això sí, des de l'anterior trobada, el desembre del 2011, que va donar la majoria absoluta al seu líder Mariano Rajoy, han perdut molts seguidors pel camí: gairebé 3 milions de vots. Tot i així: 7,9 milions el segueixen recolzant, com hem vist al matx de 26J.

Un temps de pròrroga que permet al Partit Popular cohesionar els seus efectius i millorar posicions. Els resultats del 26J, amb un augment en nombre de vots (van recuperar gairebé 700 mil paperetes respecte la contesa del 20D) i diputats (14 més) són bona prova d'això. A el "equip blau", vist el vist, el temps no li juga en contra, encara que haguessin preferit que el partit acabés com més aviat millor amb el trofeu a les mans.

El PSOE i la pilota

Si hi ha un equip que podria canviar el resultat del partit és el PSOE, que no obstant això no vol i no pot tocar la pilota. El PSOE és un equip atrapat en les xarxes de l'establishment, responsable tant com el PP d'un règim del 78 que avui està sent fortament qüestionat. Un partit tacat per casos de corrupció (els ERO d'Andalusia -amb més de 200 imputats, el cas Mercuri, el cas Pretòria, entre d'altres) i amb vincles directes amb el poder econòmic i financer. A "casa", les portes giratòries, per més que s'entestin a formalment rebutjar-les, estan a l'ordre del dia, des del archiconocidísimo cas de Felipe González a Gas Natural, passant pel de Jordi Sevilla al PriceWaterHouseCoopers, Josep Borrell a Abengoa i fins als recents fitxatges aquest any de Trinidad Jiménez per Telefónica i Elena Salgado per Nova Pescanova. I no oblidem el seu deute amb la banca: 64 milions d'euros.

Un PSOE, que igual que el PP, és vassall indestructible dels dictats de la Troica, copartícip en la imposició d'una sèrie de mesures austeritarias que han generat més pobresa, més atur i més desigualtat. Una formació que no vol reconèixer la sobirania dels pobles de l'Estat ni el seu dret a decidir. Sí, el PSOE té en els seus peus la pilota, però no li dóna la gana disparar perquè en realitat no pot xutar a porteria. Un acord amb Units Podem, les confluències i els nacionalistes catalans i bascos artiméticamente sumaria, però ni la seva concepció de la "unitat" de l'Estat ni el seu programa econòmic li permet marcar. Senzillament, és impossible per als de Sánchez conformar un govern que tingui en la seva agenda el més mínim projecte de "canvi".

Al PSOE, la pròrroga del partit no el beneficia, cada minut que passa un aficionat que perd. No obstant això, la cosa encara podria ser pitjor. Ho vam veure amb el "sorpasso" frustrat en la trobada del 26J. La dolça derrota del PSOE consisteix en que els seus rivals perdin percentualment més seguidors que ells en el mateix temps. Per això, tampoc li va malament anar a noves eleccions on esperen ampliar el seu avantatge respecte a Units Podem. Els d'Esglésies van fallar el 26J saltant al terreny de joc amb un plantejament poc ofensiu i sense força, després de diversos mesos d'improvisats canvis d'estil i de discurs que van desdibuixar la seva personalitat i desconcertar a l'afició. Però no està clar si Sánchez aguantarà a la banqueta fins a final de temporada. Es pot veure obligat a canviar la tàctica de joc forçat pels seus barons, per l'ànima mater del club, Felipe González, i pels seus patrocinadors del món dels negocis.

Seguim a 'déjà vu'

Aquest 30 d'agost i 2 de setembre, tornarem a viure el que ja vam viure el passat 1 i 4 de març: una investidura fallida i que no compta amb els suports necessaris. Si llavors el jugador estrella va ser Pedro Sánchez, ara ho serà Mariano Rajoy. No faltaran els focs artificials, ni tota mena de confetti ni de garlandes per part de l'equip que espera fer-se amb la victòria, però tothom sap que aquesta vegada no es repartirà el trofeu. Seguim en déjà vu.

Sembla que el resultat definitiu està a l'espera del desenllaç d'altres dues trobades, els que es jugaran el 25 de setembre a Galícia i el País Basc. A Galícia, "els de Mariano" esperen guanyar amb avantatge, mentre que al País Basc creuen els dits per ser decisius i així sumar el suport del PNB a la recta final del matx, augmentant així la pressió sobre l'equip de Sánchez. Molt càlcul de partit i tacticisme, veurem el resultat final.

Sigui com sigui, la pròrroga del partit, pel que sembla, té un clar guanyador: la recomposició del règim i el bipartidisme. Òbviament, els que mouen els fils de l'establishment apostaven des del minut 0 per una entesa entre els dos grans equips. No obstant això, vist com ha anat el joc, la pròrroga no els va gens malament. Una altra raó, perquè el PSOE, tot i la pressió, opti per quedar-se a la banqueta.