La Cimera Mundial del Clima de Copenhaguen ha demostrat, una vegada més, la incapacitat dels principals governs del planeta per fer front al canvi climàtic. Aquest cop, el desastre de la cimera ha estat tan gran que ni tan sols l’habitual retòrica grandiloqüent utilitzada en les grans cites internacionals (només cal recordar les recents cimeres del G-20) han pogut amagar parcialment el sonor fiasco.
El fracàs de Copenhaguen posa en evidència un fet molt clar: el capitalisme no pot resoldre la crisi ecològica global que ell mateix ha creat. Frenar el canvi climàtic requereix modificar de base l’actual model de producció, distribució i consum, i no simples mesures superficials. Les solucions a la crisi ecològica passen per tocar el moll de l’os de l’actual model. Perquè no canviï el clima, cal canviar el sistema. El capitalisme verd, l’opció que les elits mundials intenten promoure (força maldestrament, tot s’ha de dir), és una fal·làcia que té molt poc a veure amb la lluita per a la justícia climàtica i social.
Durant la Cimera Mundial del Clima hem vist en acció dues lògiques confrontades: la del benefici a curt termini pròpia del capital i representada pels principals governs del planeta, i la de la justícia climàtica i la defensa de la humanitat i la vida, promoguda pels manifestants i pels participants al KlimaForum, la contra-cimera alternativa. Càlcul egoista d’una banda i defensa dels interessos col·lectius de l’altra.
Precisament, la vitalitat de les mobilitzacions a Copenhaguen, i el seu ampli ressò, han estat l’aspecte més positiu de la cimera. Aquestes marquen un cert retorn de les protestes internacionals front a l’actual model de globalització, justament poc després del desè aniversari de les mobilitzacions a Seattle contra l’Organització Mundial del Comerç (OMC) que van significar la irrupció pública del que va anomenar-se moviment “antiglobalització”. La protesta d’ambdues cites ha tingut una lògica diferent. A Seattle es buscava bloquejar les polítiques d’una institució, l’OMC, la legitimitat de la qual es qüestionava. A Copenhaguen, en canvi, s’intentava forçar l’adopció de mesures reals front al canvi climàtic. Però darrere d’ambdues rau la mateixa preocupació: la imperiosa necessitat d’un canvi de model econòmic i social. Encara més necessari avui que fa deu anys.
Aritcle de Josep Maria Antentas i Esther Vivas publicat a El Triangle.
202 lectures
Cap comentari
Enviar
Comentaris
No hi ha cap comentari a aquesta entrada
Comenta
El missatge s'ha publicat directament. El diari es reserva el dret d'invalidar el comentari si aquest infringeix les mínimes lleis de la bona costum, com insultar, posar dades personals d'altri o per qualsevol altre motiu que alteri el bon funcionament dels comentaris. Gràcies! El comentari s'ha enviat correctament.No recordes la contrasenya? Recupera-la
Encara no ets usuari registrat? Registra't
La direcció del web Jornal de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.