Despertant el gegant

(Versió extesa a 3500 caràcters de l'article publicat a "El Punt Avui" el 28-Feb-17)
Bill McGuire, professor de geofísica al University College de Londres, al seu llibre “Despertant el gegant” (“Waking the Giant”, Ed. Oxford, 2012) analitza la possible relació entre l’escalfament global i variacions en l’activitat volcànica i el nombre de terratrèmols a tot el món. Tot seguit, només podem reproduir un parell dels exemples que McGuire aporta.
 
El primer seria el volcà Pavlov, el més actiu d’Alaska amb unes 40 erupcions en els darrers 200 anys. El que fa excepcional el Pavlov però, és la seqüència amb què es produeixen les erupcions. Entre el 1973 i el 1998 va entrar 16 cops en erupció, 13 de les quals varen ocórrer de setembre a desembre. Una distribució així no és possible només per atzar. Els sismòlegs varen comparar aquesta temporalitat amb totes les causes que podien influir en les erupcions, i la que va sorgir del seu garbellat, va ser la variació del nivell mitjà del mar al llarg de l’any. A la tardor i l’hivern, les variacions estacionals locals en els patrons de vent, fan que l’oceà tendeixi a enfilar-se cap a Alaska. Això suposa un augment mitjà del nivell del mar de només 17 cm que, no obstant, és suficient com per a controlar la temporalitat de les erupcions. Aquesta lleugera pressió extra, mantinguda en el temps, és equivalent per al volcà a l’acció de prémer un tub de pasta de dents.
 
El segon és que les erupcions dels darrers 300 anys a tot el món, es concentren entre novembre i abril, en el que seria una mena de “temporada de les erupcions”. Això és sorprenent, però potser ho és encara més el motiu. Després d’analitzar multitud de possibles causes, els investigadors varen concloure que la causa era la minúscula deformació que el nostre planeta experimenta de forma anual. Pel fet que quan és estiu a l’hemisferi Nord, és hivern a l’hemisferi Sud, i viceversa, la Terra experimenta un transvasament anual d’aigua entre les dues meitats del planeta de 10 bilions (amb “b”) de tones d’aigua. Aquesta transferència de pes és suficient com per a provocar una lleugeríssima deformació del planeta (al pic de la compressió de l’hemisferi nord, el pol Nord s’enfonsa només 3 mm), que es propaga de Nord a Sud, i després de tornada, seguint el cicle de transferència de l’aigua, en el que ve a constituir una mena de batec anual de l’escorça nostre planeta. És evident que, per entrar en erupció, un volcà ja ha d’estar a punt per a fer-ho, però seria aquesta petita deformació anual la que acaba de donar l’empenta per a que ocorri en uns mesos concrets.
 
El llibre aporta molts altres exemples a on es manifesta una influència igualment capital d’aigua, gel, els seus pesos respectius, i canvis en la distribució dels mateixos com a causes d’erupcions i terratrèmols. El desglaç de Grenlàndia i l’Antàrtida, garantit en absència d’un canvi radical en les actuals emissions de CO2, portarà la desaparició de les capes de gel de centenars de metres de gruix que ara les cobreixen, amb el corresponent augment (80 m.) dels mars de tot el món. Com l’autor no es cansa de dir, no és possible assegurar categòricament que tal canvi del nivell del mar portarà associat un augment d’erupcions i terratrèmols.  Però és pràcticament inevitable concloure que, si variacions tant petites com les dels exemples, tenen l’impacte que tenen, variacions permanents de metres en el nivell dels oceans, també portaran associades les seves onades d’erupcions i terratrèmols, en un moment en que els altres impactes de l’escalfament global ja estaran estressant la capacitat de resposta de les nostres societats.