Metadona nuclear

(Publicat a El Punt Avui el 27/10/15) 
L’Octubre passat, la revista Aviation Week, la de més difusió en l’àmbit de la indústria militar, publicava la noticia que l’empresa Lockheed Martin pensava trobar-se en posició de fabricar el primer reactor comercial de fusió nuclear d’aquí a 10 anys. El responsable del projecte, Dr. McGuire, explicava que comptaven tenir un prototipus disponible d’aquí a 5 anys, a base de construir i provar models gradualment millorats a raó d’un per any. I, afegia, 5 anys més tard, esperaven tenir disponible la primera versió comercial del reactor.
 
La fusió nuclear consisteix en fusionar àtoms d’hidrogen per a obtenir heli i molta energia, i és la mena de reacció que ocorre al nostre sol constantment. És completament diferent de la fissió nuclear, que consisteix a capturar l’energia de la descomposició d’àtoms molt pesants (urani) i inestables, i que és el principi bàsic de l’operació de totes les centrals nuclears ara existents al mon. Caldria conèixer els detalls del procés que pretén desenvolupar Lockheed per a poder parlar amb propietat, però si que es pot dir que, en general, la fusió nuclear s’estalvia la gran majoria dels problemes de la fissió. Per exemple, la matèria prima és l’aigua, i els únics residus radioactius són els propis materials del reactor, que deixen de ser perillosos al cap de 150 anys (els de la fissió continuen essent reactius passats desenes de milers d’anys).
 
Si fos certa, aquesta notícia representaria un avenç absolutament espectacular. Cal recordar que, avui dia, la recerca en fusió nuclear ha resultat tant difícil i tant cara que és un dels poquíssims projectes en els quals tota la comunitat internacional s’ha posat d’acord en ajuntar recursos i treballar plegats. Ara mateix només hi ha al mon un projecte de construcció d’un prototipus de reactor de fusió, l’ITER, que ha de servir de model per a la construcció, aquí també, d’un model comercial. Les discussions pel projecte ITER varen començar el 1985, amb signatura de protocols el 2006 per part de la UE, USA, Rússia, Xina, Índia, Japó i Corea. La construcció va començar el 2007 i tot just el 2014 varen començar a arribar components a la planta, la qual no podrà començar a generar energia fins al 2027.  El cost actual del projecte és de 50,000 milions d’euros.
 
La fusió nuclear comercial s’ha especialitzat en ser capaç de sempre trobar-se a 20 o 30 anys en el futur, i ha té una llarga història d’anuncis d’avenços espectacularment fallits. Per això cal prendre’s amb molta prudència aquesta noticia. Però, d’altra banda, Lockheed-Martin és una empresa que conviu constantment amb la creació de nova tecnologia i és el principal proveïdor de tecnologia per a les forces armades americanes. Costa de creure que facin un comunicat d’aquesta mena, si no hagués de ser sòlid.
 
Mentrestant, malgrat les bones paraules, les emissions globals de CO2 han continuat pujant any rere any (llevat del 2009) i no s’albira cap canvi de tendència, perquè som una societat addicta a consumir molta energia per cap. Deixant de banda tot el que s’hauria de fer per a les renovables, i no es fa, si arribés, la fusió nuclear podria realment tenir un impacte molt gran en reduir les emissions, que representen el perill més gran al qual s’enfronta la nostra espècie. Podria ser la metadona nuclear per a la nostra addicció com a societat.
 
Amb la història de la fusió nuclear, ara no paga la pena fer cap càbala sobre quines serien les conseqüències si passes això o passes allò. Però sí que paga la pena de fer una nota al calendari per a veure a on es troba aquest projecte d’aquí dos o tres anys.