Gresol de gel

(Publicat a El Punt Avui el 18/03/14)

Els gens, o els individus, altruistes porten associat un cost evolutiu, per tal com estan disposats a fer sacrificis pels altres. Això fa que els gens aprofitats, que no han de suportar aquest cost, es repengin en el sacrifici dels altruistes i proliferin. Una societat d’altruistes, o un animal amb gens altruistes, només pot preservar-se si disposa de mecanismes molt sofisticats i poderosos per a purgar els aprofitats. Altrament, aquests predominaran fins a que seran majoria i desintegraran el teixit social, o a l’animal en qüestió. I si la societat altruista no està fermament establerta amb els mecanismes correctors indicats, o s’ha de formar des de zero, amb una proporció important d’individus egoistes, aquests proliferaran fins a ser dominants, i la societat altruista no s’arribarà a construir mai.
 
I això malgrat que, a llarg termini, els gens, o les societats, altruistes són més beneficiosos per a tots els que hi participen perquè, quan venen les vaques magres, les comunitats altruistes, amb la seva cooperació, poden fer la diferència entre superar el tràngol, o no, si cadascú va a la seva.
 
I com que, des del punt de vista genètic, no hi ha cap expressió d’altruisme superior a la renuncia que fa una cèl·lula en deixar de ser unicel·lular i, per tant, sobirana pel que fa a la transmissió dels seus gens, a ser multicel·lular, i passar a dependre totalment de les cèl·lules reproductores de l’animal, per a poder esperar que el seus gens es transmetin, la gran qüestió és: com poden haver aparegut els animals multicel·lulars? I una de les aportacions més interessants del llibre “Revolutions that made the Earth” (Lenton i Watson; ed. Oxford; 2011), és aventurar-ne una resposta.
 
Per això, ens cal retrocedir al moment en que la Terra estava en un estat de Bola de Neu, glaçada de pol a pol (vegeu “Bola de Neu” – 11-Feb-14). En un tal estat, tant hostil a la preservació de la vida, als pocs habitats favorables a la seva preservació (proximitat a volcans; esquerdes de la capa de gel sobre el mar; etc...), hi degueren quedar moltes comunitats molt reduïdes i aïllades les unes de les altres. I és aquest tipus de comunitat que és susceptible a quina mena de gens podrien tenir els individus que la conformen. Hi deuria haver comunitats a on predominessin els gens egoistes, i d’altres a on predominessin els altruistes. Però en ser tant reduïdes i aïllades, aquelles a on predominessin els altruistes, aquests es podrien consolidar sense interferències exteriors i, de forma crítica, la seva supervivència estaria molt afavorida per sobre de les altres per tal com, per la seva col·laboració, tindrien moltes més probabilitats que la resta de superar aquesta mena de entorn.
 
En perfecta alineació amb aquesta hipòtesi, les darreres evidències indiquen que els primers animals multicel·lulars apareixen cap a la fi d’una de les ocurrències de l’estat Bola de Neu, i esdevenen abundants just després d’aquesta fi. Després, i sobretot amb l’aparició d’animals capaços de menjar-ne d’altres (amb boca, estomac i anus), el ritme de l’evolució s’accelera degut a la carrera armamentística entre depredadors i les seves preses, fins a arribar als nostres dies. Les dades disponibles no permeten encara establir una relació causal, però és nogensmenys cert que si que confirmen una correlació temporal entre una possible causa i el seu efecte, ben fonamentada en una lògica molt poderosa. Semblaria doncs, que l’origen de tots els animals multicel·lulars, inclosos els essers humans, s’hauria de buscar a una Terra glaçada de pol a pol. Hauríem nascut doncs, a un gresol de gel.