L'últim desig d'un idiota

(Cartes des de Buenos Aires)


En un món globalitzat i ple de penúries com en el que ens toca viure, els ineptes en fer moure els diners -que d’altra banda, no tenim-, sentim parlar de l’anomenada crisi financera. Els que varem fer campana a l’institut, ara fa com mil anys, el dia que el profe va parlar de temes com: oferta i demanda, accions de la borsa i de quina manera ens afecta que el pa valgui un 5% més que ahir, posem cara de pòquer quan la família, amics o veïns diuen el que cal fer amb una seguretat que espanta. Als que preferiem estar amb els amics al bar en lloc de fer més gran la nostra cultura i educació, no ens queda cap més opció que seguir la corrent i esperar a veure què passa.

Somiar amb un món fàcil i poc materialista i passar de noms com Nikkei o Down Jones, té el seu preu: no tenir ni puta idea del que està passant al teu entorn. Estalvis, inversions, visió de futur, plans de jubilació, hipoteques, comissions, bonus… són paraules que pels que ens agrada mirar per la finestra quan arriba la tardor i veure la pluja que cau, comencen a agafar un protagonisme diari que molesta.

Ara, als 40 anys, segons diu el DNI, i amb família al costat, toca posar-se les piles amb tota aquesta mena de “Códi da Vinci econòmic”. El primer que fem, els que coneixem Wall Street només per les pel.lícules o de fer turisme, és escriure al cercador del Google “pèrdues a la borsa” i fem clic. No cal dir que no serveix de res. És com tenir un geroglífic egipci a la pantalla sense una pedra de Rosetta a mà. A partir d’aquest punt, apareix la por. Por a ser un ignorant, vull dir.  I em pregunto, al menys, ja que no podrem pagar hipoteques, perdrem la feina, deixarem el cotxe al garatge per un temps, no li podrem comprar la Barbie a la nena quan la demani, cauran llamps i trons i els deus se’ns menjaran els budells, al menys tenim dret a un últim desig igual que un condemnat a mort el té a fer l’últim cigarret? No tenim nosaltres el mateix dret? No podria el senyor jutge aclarir primer i disparar després?. Potser és demanar massa. Potser el tema és només una qüestió de fe, de creure en alguna cosa que mai ha existit, en un sistema inventat per quatre i que afecta a milions. Potser als melancòlics del Flower Power només ens resta mirar per la finestra quan arriba la tardor, per veure com plouen “brokers”.